dimarts, 14 de juny del 2011
Caixa Fòrum
L'exposició "L'efecte del cinema. Il·lusió, realitat i imatge en moviment" reflexiona sobre la influència i l'impacte del cinema a l'hora de construir la nostra cultura visual.
Realitat i ficció es barregen i es confonen. Des de les imatges que ens arriben contínuament per Facebook o que veiem en YouTube fins a la ficció audiovisual que contamina àmplies parcel·les de la nostra vida, tot es construeix, a tot arreu hi ha posada en escena, dramatúrgia i muntatge.
"L'efecte del cinema. Il·lusió, realitat i imatge en moviment" combina l'espectacularitat de les obres exhibides amb la reflexió entorn d'aquesta dualitat, que recorre les disciplines audiovisuals dels segles XX i XXI i arriba fins ara amb el videoart i les instal·lacions.
La segona part d'aquesta exposició, "Somni", analitza com els mitjans, omnipresents en la nostra vida conscient, evoquen unes sensacions tan vívides, intenses i provocatives com les quals experimentem durant el somni, i explora les realitats subconscients.
L'exposició compta amb la participació d'artistes internacionals de reconegut prestigi, com Michael Bell-Smith, Bruce Conner, Tacita Dean, Rodney Graham, Christoph Girardet, Douglas Gordon, Teresa Hubbard i Alexander Birchler, Anthony McCall, Saskia Olde Wolbers, Kelly Richardson, Wolfgang Staehle, Siebren Versteeg i Andy Warhol.
La obra que més em va agradar va ser un video (que es projectava en una sala fosca) d'una nena celebrant sola la seva festa d'aniversari baix la pluja. L'ordre de les seqüències era indefinit ja que no savies quin era el començament del curt. Es tractava d'una nena que mirava per la finestra i després seguidament anava cap el jardí on hi havia rastre d'haver fet una festa d'aniversari la nena anava fora i a la seva manera el celebrava i així succesivament. Entre el jardí i dintre la casa no hi havia separació ja que quan la cámara anava enfocant el camí de la nena es veiaque o hi havia separació. Era com algo que mai acabava i no sabies quin era el seu inici ni el seu final.
Realitat i ficció es barregen i es confonen. Des de les imatges que ens arriben contínuament per Facebook o que veiem en YouTube fins a la ficció audiovisual que contamina àmplies parcel·les de la nostra vida, tot es construeix, a tot arreu hi ha posada en escena, dramatúrgia i muntatge.
"L'efecte del cinema. Il·lusió, realitat i imatge en moviment" combina l'espectacularitat de les obres exhibides amb la reflexió entorn d'aquesta dualitat, que recorre les disciplines audiovisuals dels segles XX i XXI i arriba fins ara amb el videoart i les instal·lacions.
La segona part d'aquesta exposició, "Somni", analitza com els mitjans, omnipresents en la nostra vida conscient, evoquen unes sensacions tan vívides, intenses i provocatives com les quals experimentem durant el somni, i explora les realitats subconscients.
L'exposició compta amb la participació d'artistes internacionals de reconegut prestigi, com Michael Bell-Smith, Bruce Conner, Tacita Dean, Rodney Graham, Christoph Girardet, Douglas Gordon, Teresa Hubbard i Alexander Birchler, Anthony McCall, Saskia Olde Wolbers, Kelly Richardson, Wolfgang Staehle, Siebren Versteeg i Andy Warhol.
La obra que més em va agradar va ser un video (que es projectava en una sala fosca) d'una nena celebrant sola la seva festa d'aniversari baix la pluja. L'ordre de les seqüències era indefinit ja que no savies quin era el començament del curt. Es tractava d'una nena que mirava per la finestra i després seguidament anava cap el jardí on hi havia rastre d'haver fet una festa d'aniversari la nena anava fora i a la seva manera el celebrava i així succesivament. Entre el jardí i dintre la casa no hi havia separació ja que quan la cámara anava enfocant el camí de la nena es veiaque o hi havia separació. Era com algo que mai acabava i no sabies quin era el seu inici ni el seu final.
dijous, 26 de maig del 2011
El buit, argument
Aquesta és la historia d’un ésser que no era, un ésser que no existia. No era invisible ni mut, però la gent no el podia veure ni escoltar. Aquest ésser era una persona, com tu i com jo. Que com ho puc dir? Fàcil; el vaig veure.
No sé encara de quina manera vaig poder entrar en contacte amb aquella persona, ja que sóc un ésser envoltat de gent que admira la meva feina, m’afalaga i em diu les coses que només vull sentir tota l’estona. De fet, crec que l’única feina d’aquesta gent és aquesta; orbitar al meu voltant com un satèl·lit i dir-me genialitats sobre mi que ni jo mateix sé. També em sorprèn el quan, en quin moment me’l vaig poder trobar; perquè no tinc temps ni per a mi mateix. Sé que aquell dia estava amb l’aigua al coll, volia escapar de la feina, estava massa aclaparat. Més que de costum.
Llavors el vaig analitzar atentament, em tenia encisat. Llavors, vaig adonar-me que aquesta persona era ben normal. No semblava trista per la seva condició; es més, feia la seva vida amb total tranquil·litat i de manera més eficient que la resta: treballava, anava a comprar, feia les tasques de la llar... i fins i tot anava a comprar el pa a la fleca. Em feia enveja. Com trobava a faltar un fet tan quotidià com aquest; encara recordo aquella flaire tan bona de pa acabat de coure.
Estava com hipnotitzat, i cada cop m’atreia més la idea de parlar amb aquella persona. Em vaig envalentir i finalment, dirigint-me a ell amb el millor dels meus somriures el vaig saludar. Y en aquell precís moment, em vaig trobar amb allò que hauria d’ocupar el buit que hi ha en mi, és a dir, em vaig trobar amb mi mateix.
No sé encara de quina manera vaig poder entrar en contacte amb aquella persona, ja que sóc un ésser envoltat de gent que admira la meva feina, m’afalaga i em diu les coses que només vull sentir tota l’estona. De fet, crec que l’única feina d’aquesta gent és aquesta; orbitar al meu voltant com un satèl·lit i dir-me genialitats sobre mi que ni jo mateix sé. També em sorprèn el quan, en quin moment me’l vaig poder trobar; perquè no tinc temps ni per a mi mateix. Sé que aquell dia estava amb l’aigua al coll, volia escapar de la feina, estava massa aclaparat. Més que de costum.
Llavors el vaig analitzar atentament, em tenia encisat. Llavors, vaig adonar-me que aquesta persona era ben normal. No semblava trista per la seva condició; es més, feia la seva vida amb total tranquil·litat i de manera més eficient que la resta: treballava, anava a comprar, feia les tasques de la llar... i fins i tot anava a comprar el pa a la fleca. Em feia enveja. Com trobava a faltar un fet tan quotidià com aquest; encara recordo aquella flaire tan bona de pa acabat de coure.
Estava com hipnotitzat, i cada cop m’atreia més la idea de parlar amb aquella persona. Em vaig envalentir i finalment, dirigint-me a ell amb el millor dels meus somriures el vaig saludar. Y en aquell precís moment, em vaig trobar amb allò que hauria d’ocupar el buit que hi ha en mi, és a dir, em vaig trobar amb mi mateix.
divendres, 20 de maig del 2011
Guió literari
1. L’ésser envoltat de gent, està més estressat que de costum, va passejant.
2. L’ésser de cop i volta es para i es queda mirant a una persona completament sola i feliç, sense ninguna preocupació.
3. El protagonista segueix el seu camí cap a la feina.
4. Ell està assegut en la feina, amb tota la gent al seu voltant, fa un treball repetitiu. Tota l’estona farà el mateix mentre que la gent al seu voltant no para de dir-li les mateixes coses.
5. Ell està tornant a casa després de la feina, amb la mateixa gent tafanejant-li.
6. De sobte, es torna a trobar a l’ésser feliç, sent una sensació estranya.
7. Totalment envalentit, el protagonista s’acosta a l’ésser decidit a parlar-hi, el saluda.
8. Llavors, ocorre una cosa que no s’esperava, es troba a si mateix.
2. L’ésser de cop i volta es para i es queda mirant a una persona completament sola i feliç, sense ninguna preocupació.
3. El protagonista segueix el seu camí cap a la feina.
4. Ell està assegut en la feina, amb tota la gent al seu voltant, fa un treball repetitiu. Tota l’estona farà el mateix mentre que la gent al seu voltant no para de dir-li les mateixes coses.
5. Ell està tornant a casa després de la feina, amb la mateixa gent tafanejant-li.
6. De sobte, es torna a trobar a l’ésser feliç, sent una sensació estranya.
7. Totalment envalentit, el protagonista s’acosta a l’ésser decidit a parlar-hi, el saluda.
8. Llavors, ocorre una cosa que no s’esperava, es troba a si mateix.
Museu de Granollers
Meridià Granollers anys70: ART DE CONCEPTE I ACCIÓ.
L'exposició conte mostres de la I, II i, III mostra d'Art Jove de Granollers i una pluralitat d'accións i mostres d'art pobre ( art fet amb objectes senzills), art d'accio (art que no té un resultat final sinó que el procés és l'obra).
En els anys70 del segle XX, Granollers va assolir una centralitat cabdal en l'impuls de l'art conceptual a Catalunya. Va ser un moment únic de la pràctica artística lligada al context internacional, però també a la situació política i social del final del franquisme. L'art va trencar amb les disciplines artístiques tradicionals i va obrir-se cap a la natura, l'acció, l'objecte i la projecció envers l'espai social i urbà.
Meridià Granollers anys 70. Art i concepte i acció recupera de forma pionera l'esclat de l'art conceptual a la ciutat i el seu paper com a catalitzado d'aquesta nova pràtica artística a Catalunya.
Per primera vegada es recupera la totalitat d'obres i accions dutes a terme a la ciutat des de l'abril de 1971 (amb Muntatge al carrer, a la plaça de la Porxada, la I Mostra Internacional d'Art Homenatge a Joan Miró i el I Concurs d'Art Jove) fins al 1975, amb la darrera mostra col·lectiva Granollers, vila oberta: art efímer, art pobre, accionisme, happenings i altres manifestacions d'aquest esperit renovador. De forma contextual, l'exposició recull també el paper que la música, el teatre i el cinema experimental van tenir a la ciutat durant aquests anys.
Art conceptual: Objecte artístic desmaterialitzat que està fet amb la intenció de que l'obre final no sigui tant interesant sino que el desemvolupament del procés i la ideea tinguit els mèrits.
CIT és el Centro de Iniciativas y Turismo Comarca del Vallés, que vol en les obres la col·laboració de l'espectador.
El sant sopar plaça Perpinyà, naig 1973, Organització CIT.
És una sátira de la imatge religiosa del Sant Sopar, obra de Leonardo da Vinci (el qual va fer un quadre d'quest fet religiós) on Jesucrist i els seus apòstols sopen junts en una gran taula la nit on detenen i atrapen a Jesús gràcies a la informació donada per un dels seus apòstols, Judes que el traeix.
Ells els artistes es col·loquen de manera mes o menys similar als apòstols en una taula llarga al mig del carrer i en ella menjen i beuen amb el porro... Darrera per intenció dels artístes hi ha una creu de la farmácia(incone amb la qual es representa) que simbolitza la creu icone religiosa cristiana.
L'exposició conte mostres de la I, II i, III mostra d'Art Jove de Granollers i una pluralitat d'accións i mostres d'art pobre ( art fet amb objectes senzills), art d'accio (art que no té un resultat final sinó que el procés és l'obra).
En els anys70 del segle XX, Granollers va assolir una centralitat cabdal en l'impuls de l'art conceptual a Catalunya. Va ser un moment únic de la pràctica artística lligada al context internacional, però també a la situació política i social del final del franquisme. L'art va trencar amb les disciplines artístiques tradicionals i va obrir-se cap a la natura, l'acció, l'objecte i la projecció envers l'espai social i urbà.
Meridià Granollers anys 70. Art i concepte i acció recupera de forma pionera l'esclat de l'art conceptual a la ciutat i el seu paper com a catalitzado d'aquesta nova pràtica artística a Catalunya.
Per primera vegada es recupera la totalitat d'obres i accions dutes a terme a la ciutat des de l'abril de 1971 (amb Muntatge al carrer, a la plaça de la Porxada, la I Mostra Internacional d'Art Homenatge a Joan Miró i el I Concurs d'Art Jove) fins al 1975, amb la darrera mostra col·lectiva Granollers, vila oberta: art efímer, art pobre, accionisme, happenings i altres manifestacions d'aquest esperit renovador. De forma contextual, l'exposició recull també el paper que la música, el teatre i el cinema experimental van tenir a la ciutat durant aquests anys.
Art conceptual: Objecte artístic desmaterialitzat que està fet amb la intenció de que l'obre final no sigui tant interesant sino que el desemvolupament del procés i la ideea tinguit els mèrits.
CIT és el Centro de Iniciativas y Turismo Comarca del Vallés, que vol en les obres la col·laboració de l'espectador.
És una sátira de la imatge religiosa del Sant Sopar, obra de Leonardo da Vinci (el qual va fer un quadre d'quest fet religiós) on Jesucrist i els seus apòstols sopen junts en una gran taula la nit on detenen i atrapen a Jesús gràcies a la informació donada per un dels seus apòstols, Judes que el traeix.
Ells els artistes es col·loquen de manera mes o menys similar als apòstols en una taula llarga al mig del carrer i en ella menjen i beuen amb el porro... Darrera per intenció dels artístes hi ha una creu de la farmácia(incone amb la qual es representa) que simbolitza la creu icone religiosa cristiana.
dilluns, 2 de maig del 2011
Tecla Sala, Hospitalet de Llobregat
Vuitanta artistes de vuit països europeus exposen al Centre d'Art Tecla Sala, a la ciutat de l’Hospitalet. "Jove Creació Europea d’Art Contemporani 2009-20011", de caràcter itinerant, recorre diferents ciutats europees participants que formen part d’aquest projecte. Aquesta és la quarta edició d’aquest projecte expositiu que té com a objectiu de donar a conèixer els interessos i les tendències que sorgeixen des de les facultats de belles arts, escoles superiors d´art i centres de producció artístiques dels joves creadors europeus.
Laura Prim Gonzalez(Catalunya/Espanya)
Pensamientos al vacio MUJERHEROE
Instal·lació 2007-2009
La obra fa una crítica social sobre l'anorexia i els esteriotips de bellesa en el cos de la dona representats amb les nines "Barbies" pioners de dissenyar un cos perfecta mitjançant les joguines. En el cos del hombe també fa una crítica sobre la vigorèxia i el dopatge amb la materialització del ninots "Kenns" també ppioners de dissenyar el cos perfecta per els homes amb unes joguines.
Laura Prim Gonzalez(Catalunya/Espanya)
Pensamientos al vacio MUJERHEROE
Instal·lació 2007-2009
La obra fa una crítica social sobre l'anorexia i els esteriotips de bellesa en el cos de la dona representats amb les nines "Barbies" pioners de dissenyar un cos perfecta mitjançant les joguines. En el cos del hombe també fa una crítica sobre la vigorèxia i el dopatge amb la materialització del ninots "Kenns" també ppioners de dissenyar el cos perfecta per els homes amb unes joguines.
divendres, 8 d’abril del 2011
Ai wei wei, el delicte de pensar
Artícle del diari "EL MUNDO".
China es un régimen con muchos yuanes para invertir, un gran mercado para productos extranjeros, muchas bocas que alimentar y una superpotencia económica y militar emergente. A las dictaduras con tantas ventajas suplementarias se les pregunta poco por los asuntos de familia.
El Comité Olímpico Internacional (COI) otorgó a Pekín los juegos de 2008, pese a las criticas de numerosos disidentes y de grupos de defensa de los derechos humanos. Su presidente Jacques Rogge dijo que eran una gran oportunidad para abrir la sociedad e incrementar las libertades.
La última detención de Ai wei wei es la metáfora perfecta del pobre resultado logrado por el voluntarioso COI; también demuestra que el clima de represión en China se mantiene pese a las promesas de apertura. Ai fue el onsultor artístico de los creadores del espectacular estadio olímpico de Pekín, los arquitectos suizos Herzog& de Meuron.
El artista chino despareció el domingo cuando iba subir a un avión en Pekín con destino a Hong Kong. No hay noticias de su paradero, de quien lo tiene preso y de qué se le acusa. El caso de Ai Weiwei ha movilizado a la Unión Europea, lo que ya es una noticia, y a numerosas organizaciones y ONG.Nadie duda que está detenido.
Ai Weiwei no solo es un célebre artista chino que defiende ideas 'tan peligrosas' como la libertad de expresión; es, sobre todo, un hombre respetado que se atrevió a denunciar la corrupción gubernamental tras el desplome de numerosas escuelas en el terremoto de Sichuan en 2008. No solo mató el seísmo, mataron los pésimos materiales utilizados en la construcción. El Gobierno se negó incluso a revelar los nombres de los niños muertos. Ai lanzó una cruzada para lograr conseguir esos nombres. Con ayuda ciudadana, lo consiguió.
Ai Weiwei alcanzó gran notoriedad internacional con su polémica exposición de las pipas en la Tate Galery, en Londres, que se puede ver hasta el 2 de mayo. Son 100 millones de pipas de porcelana fabricadas durante dos años por 1.600 artesanos de la ciudad de Jingdezhen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)