Aquesta és la historia d’un ésser que no era, un ésser que no existia. No era invisible ni mut, però la gent no el podia veure ni escoltar. Aquest ésser era una persona, com tu i com jo. Que com ho puc dir? Fàcil; el vaig veure.
No sé encara de quina manera vaig poder entrar en contacte amb aquella persona, ja que sóc un ésser envoltat de gent que admira la meva feina, m’afalaga i em diu les coses que només vull sentir tota l’estona. De fet, crec que l’única feina d’aquesta gent és aquesta; orbitar al meu voltant com un satèl·lit i dir-me genialitats sobre mi que ni jo mateix sé. També em sorprèn el quan, en quin moment me’l vaig poder trobar; perquè no tinc temps ni per a mi mateix. Sé que aquell dia estava amb l’aigua al coll, volia escapar de la feina, estava massa aclaparat. Més que de costum.
Llavors el vaig analitzar atentament, em tenia encisat. Llavors, vaig adonar-me que aquesta persona era ben normal. No semblava trista per la seva condició; es més, feia la seva vida amb total tranquil·litat i de manera més eficient que la resta: treballava, anava a comprar, feia les tasques de la llar... i fins i tot anava a comprar el pa a la fleca. Em feia enveja. Com trobava a faltar un fet tan quotidià com aquest; encara recordo aquella flaire tan bona de pa acabat de coure.
Estava com hipnotitzat, i cada cop m’atreia més la idea de parlar amb aquella persona. Em vaig envalentir i finalment, dirigint-me a ell amb el millor dels meus somriures el vaig saludar. Y en aquell precís moment, em vaig trobar amb allò que hauria d’ocupar el buit que hi ha en mi, és a dir, em vaig trobar amb mi mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada